La memòria és la generació d’experiències col·lectives que serveixen per a la transmissió intel·lectual i emocional del nostre passat col·lectiu. És gràcies al record que interpretem el passat i orientem el futur. La memòria permet generar sentiments de reconeixement i identificació fonamentals, tant en la construcció de la subjectivitat individual, com en la generació de llaços identitaris. Molt sovint l’estudi de la història s’ha centrat en personatges singulars, poderosos o destacats en algun àmbit, oblidant les aportacions de les persones més humils o dels col·lectius menuts, així com d’aquelles que han estat al marge de les elits (polítiques, socials o culturals). La conseqüència és l’exclusió d’una part important de la població de la pròpia històrica. Si un grup, un col·lectiu, una part de la població, no té història, no sap d’on ve ni qui és: no existeix.
De la mateixa manera, la història que ens ensenyen de menudes se centra en guerres i disputes de poder, per la qual cosa, a més de transmetre una visió patriarcal, es remarca la violència i les jerarquies, en detriment de les cures, la creació i l’ajuda mútua, accions imprescindibles a la vida d’una comunitat, però que es tracten d’invisibilitzar perquè majoritàriament han estat protagonitzades per dones. Òbviament açò no és casual, es tracta d’una utilització política de la memòria. La història oficial és aquella construïda per les institucions per a legitimar les seues polítiques actuals. Nosaltres defensem que cal donar al present una dimensió subversiva i transformadora que faça possible salvar de l’oblit els assajos revolucionaris fracassats, les víctimes violentades i oblidades o els subjectes històrics oprimits pel poder.
Les dones HI han (hem) patit particularment aquesta forma de fer història. Per això no ens hem pogut reconèixer en la història oficial i, per tant, tenim menys referents amb els quals identificar-nos. No és que les dones no participaren o no tingueren pes en els processos històrics, sinó que foren (són) deliberadament omeses en les narracions oficials creades per homes blancs, cis, de classe social benestant… El motiu és evident: en ser esborrades del relat històric, en privar-nos de memòria i de referents, en amagar les aportacions de les dones, es fa més fàcil la dominació. Per això, un dels objectius principals d’Arada és reconstruir una història inclusiva per a les dones, amb les dones i des de les dones, que ajude a recuperar les històries (en minúscula) de totes. Així, a través de la memòria pretenem incorporar el punt de vista de gènere a l’anàlisi del passat i proporcionar ferramentes per a la construcció de discursos en el present, des d’una perspectiva feminista.
Tractem de realitzar un anàlisi crític i humanitzat del passat, i de qüestionar el tradicional relat androcèntric; utilitzem la memòria des de la perspectiva feminista per a recuperar les memòries col·lectives de les dones i les seues diferents experiències d’opressió i resistència. No volem recuperar només els relats de les que es declaren feministes, sinó també recollir les lluites i vivències d’aquelles dones no vinculades directament al moviment feminista, que realitzen en la seua quotidianitat actes d’emancipació i resistència.
Tampoc volem centrar-nos en la memòria de grans dones individuals, perquè això crea un discurs de l’excepcionalitat d’algunes dones només, volem centrar-nos en la memòria col·lectiva que es construeix de l’acció emancipadora de les dones en conjunt. Volem una Història des d’una perspectiva feminista, que escolte les diferents memòries per tal de reconstruir els seus relats des de l’heterogeneïtat de visions. Optem per recollir el testimoni de les dones que quedaren a l’ombra de la història, les vivències i treballs de les quals no han estat reconeguts, sinó que han estat apartats de la història per no entrar en l’interès econòmic del sistema.
Calen referents, però sobretot cal memòria comunal i comuna, i transmissió de sabers i aprenentatges entre dones. Memòria per imaginar altres passats i per projectar altres futurs. Pensem que així aconseguirem l’enfortiment del teixit social i dels col·lectius feministes. La memòria crea solidaritat, crea un subjecte col·lectiu. Perquè no ens enfrontem al futur com a víctimes, sinó com a dones que prenen aquests reptes com a oportunitats per al canvi social. Per això nosaltres sempre diguem que «Llaurem la memòria per sembrar el futur».
