Les jaqueteres van ser un grup de dones treballadores del sector tèxtil de Benimaclet. El nostre barri, a principi del segle XX, era molt diferent a com el coneixem hui en dia, era una pedania de la ciutat de València, caracteritzada pel seu treball agrícola, ja que es trobava envoltada d’horta. L’acció de les nostres protagonistes es desenvolupa a partir dels anys 40, una vegada acabada la Guerra Civil. El sector tèxtil comença a recuperar-se i hi ha una certa demanda de mà d’obra, la qual va repercutir directament a sectors de població en situacions econòmiques més vulnerables, com per exemple, les dones de classe obrera.

La situació de les jaqueteres és particular per diferents motius: en primer lloc, perquè la confecció de jaquetes era exclusivament femenina. Això es deu principalment a que la costura era una activitat que totes les dones estaven obligades a aprendre durant la seua escolarització. Aquest treball feminitzat, a més a més, era molt precari, principalment perquè era a domicili, i, per tant, suposava no tenir un horari fixe, no estar assegurades i haver de combinar el treball productiu amb el reproductiu en un mateix espai, ja que la casa era el propi taller d’elaboració. Això els deixava un dia a dia quasi exclusivament dedicat al treball de jaquetera, on el temps lliure era pràcticament inexistent. A més a més, quan acabaven la jornada, havien d’assumir les tasques domèstiques que tenien assignades pel seu rol de dones, suportant així una doble jornada de treball que suposava una doble explotació de classe i de gènere.

En segon lloc, aquesta situació també és singular perquè la confecció de jaquetes de manera artesanal, era elaborada sobretot per dones de classe baixa. Tot i que cobraven una misèria per totes les hores que treballaven (de 10 a 12 hores al dia, de dilluns a dissabte), aquesta labor no era vista com un treball, sinó més bé com una ajuda a la família, que necessitava una implicació per part de les filles per a contribuir a l’economia familiar. Les condicions de treball d’aquest ofici, per tant, es corresponen amb l’economia informal i submergida. La no regulació política, social i econòmica afectava a la forma en que es duia a terme aquest treball. Les relacions que s’establien entre els tallers de jaqueteres i les fàbriques, es caracteritzaven per una dependència absoluta de les treballadores, ja que estaven subjugades a les condicions establertes per les fàbriques per a les que treballaven. 

D’aquesta desregulació laboral, es deriven tres eixos de no-reconeixement social, polític i econòmic: el no-reconeixement social ha fet que s’oblide o es negue el treball que duien a terme. Tot i els anys dedicats a aquest treball, tot el seu esforç i dedicació va sucumbir en una invisibilitat que nega el seu treball i les va privar (i les segueix privant) dels seus drets com a treballadores. A més a més, el no-reconeixement polític es reflectia en una carència de regulació jurídica, la qual cosa no les permetia gaudir de drets laborals. Això va ocasionar que els salaris d’aquest mercat negre estigueren molt per davall de qualsevol salari d’un treball regulat. Les mateixes jaqueteres assenyalen que cobraven unes 20 o 22 pessetes per jaqueta i que els diners es repartien entre les dones del taller. 

Ara bé, dins dels tallers, hi havia una estructura jeràrquica a la manera dels gremis de l’època moderna. Aquesta es dividia en tres rangs: aprenenta, oficiala i mestra, els quals, al seu torn, establien les tasques i responsabilitats que assumia cadascuna, així com els seus jornals. Les aprenentes realitzaven les tasques més senzilles i, netejaven el taller, per tant, rebien els sous més baixos. Les oficiales feien les tasques que requerien major complexitat i coneixements tècnics i eixa especialització suposava cobrar una major quantitat de diners a la setmana. Finalment, les mestres, més enllà de tenir el mestratge de l’ofici, eren les propietàries de les cases on estaven els tallers, mantenien relacions formals amb les fàbriques tèxtils, marcaven el ritme de treball i la quantitat de treballadores. A més s’encarregaven de preparar la casa per a la confecció, allargant així la seua jornada laboral. Aquestes obtenien el salari més elevat de tot el taller.

No obstant això, aquest ofici està caracteritzat per ser creador d’una xarxa de vincles de reciprocitat familiar i veïnal, ja que facilitava les relacions interpersonals entre les dones de Benimaclet, a més de crear en elles un sentiment de contribució a l’economia i d’enriquiment personal, al formar part d’un procés d’aprenentatge. Això es veu reflectit en les entrevistes que Arantxa Alfaro i Isabel Gadea han dut a terme a les jaqueteres, ja que aquestes expliquen amb naturalitat la seua experiència, valorant-la com una “sort”.

Així les coses, les jaqueteres no concebien la seua feina com un projecte de construcció vital, sinó com un període transitori en el que contribuïen a l’economia familiar, que finalitzava majoritàriament quan arribaven al seu “destí natural i inevitable” en el context del règim franquista, és a dir, el de construir el seu propi nucli familiar, convertir-se en mares i esposes i dedicant-se exclusivament al treball reproductiu, domèstic i de cures. D’aquesta manera, a partir dels anys 60, eixe progressiu abandó de les dones jaqueteres, sumat a un major desenvolupament econòmic generalitzat i a una major mecanització del treball, va suposar la desaparició d’aquest ofici.

En definitiva, el fet que el treball de les jaqueteres es realitzara a casa, va contribuir a una major explotació i invisibilització de l’ofici de la producció de jaquetes, ja que, al situar-se a l’espai privat, va quedar ocult i no es va reconèixer com a treball. Per aquests motius, no és d’estranyar que també haja sigut invisibilitzat per la història i la memòria, ja que un treball ocult, està destinat a caure en l’oblit. Per aquesta raó és tant important recuperar i difondre les històries de les nostres avantpassades, omplint els buits que la història de grans personatges i grans gestes ha creat. Rescatar la memòria quotidiana del nostre barri ens permet generar autoconsciència i identitat col·lectiva, fonamental en la creació d’un teixit social cohesionat i reivindicatiu. Així doncs, la memòria de les jaqueteres és un pilar inherent a la vida de Benimaclet i d’aquelles que l’habitem.